Foguera Joana
*
Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m la sal.
I dóna’m també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.
*
Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.
Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.
*
Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.
*
Si algú em deia que la teva espasa
no enduraria tres guerres,
-ni tan sols tres batalles seguides!-
li reconeixeria el fet
sense gens de recança.
Però si algú gosés dir
que hi ha joguina més dolça
sobre la terra,
que li caiguin de cop totes les dents
per mentider!
*
Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.
Comentari
I- Foguera Joana conté nou poemes, el darrer d'ells porta el nom de Lluna Negra. Alguns poemes d’aquesta composició tenen un contingut eròtic i són bastant curts. El que pretén Maria Mercè Marçal és abocar imatges eròtiques que han protagonitzat els homes de la poesia occidental però introduir-les en una obra que és totalment femenina.
Hi ha moltes metàfores eròtiques que és freqüents també en la poesia occidental.
"Damunt un cel de fil" és una metàfora que es refereix als llençols. L'autora identifica un llit amb el cel perquè en aquest llit hi regna l'amor i per tant el llit esdevé un paradís.“La flor que no es tanca” aquí l’autora és refereix el sexe femení.
En aquest poema hi ha una única estrofa de quatre versos. Els versos tenen una mètrica irregular.
II- Aquesta composició és un poema eròtic on l'autora expressa el desig de passar la nit amb un home fins que arribi l'alba, moment del dia que, en la literatura, representa la separació dels amants.
En els dos primers versos fa una apel·lació a l'home “amic i petit ocell”. Després fa una petició on li demana a l'home que estigui amb ella fins l'alba.
III- En aquest poema al primer vers hi ha una metàfora on els ocells engabiats representen els pits amagats de la dona darrera la roba. En la segona estrofa l'autora diu que el desig fa que es tregui la roba ràpidament i ara els pits no són ocells, sinó que són peixos que fugen de les mans en el moment àlgid de la relació sexual.Formalment hi ha dues estrofes de tres i quatre versos, en aquest poema no hi ha rima.
IV- Aquest poema és una poesia molt breu, de únicament quatre versos, la majoria de versos tenen quatre síl·labes, excepte un que té sis.
Al primer vers trobem una paradoxa “ dolç enemic”. Hi ha un hipèrbaton “amb caçapapallones em pares trampes”.
V- L’autora en aquest poema expressa una sèrie de desitjos com tancar el llangardaix en una gàbia, el llangardaix és un símbol sexual masculí. “Vol fer la festa de dits” el que ens vol dir amb això és que té ganes d'una relació de tendresa, de carícies, de paraules que seguís un camí lent en lloc d'una relació de sexe. L'escena està situada en la nit, perquè en la composició apareix el terme de la Lluna.
Està composta per nou versos, que tenen un nombre irregular de síl·labes i no té rima.
martes, 12 de junio de 2007
Sense llops ni destrals
Sense llops ni destrals
IV
CEL NEGRE
Per a l'Assumpta
L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.
Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.
I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut
que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.
TRÍPTIC PER A UNA QUIMERA
Per a Ina, d'un any estant
2
Ralet, ralet... Paraules petitones.
Zapz? La Maiameixè t’eztima finz al cel!
Besar-te els ulls és fer volar un estel
en un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones?
Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella
hi he arribat amb l’amor humit de serení.
Penyora aquest joc, duré, demà al matí,
braçalets de petons a cada manuquella.
Cerquem tresors menuts, amagats endebades.
I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!
Per obrir la magrana tancada sense panys
ens hem calçat als dits els peücs de les fades.
I hem alçat, a l’esqueix de l’hora violeta,
una festa d’olors amb la trena desfeta.
Comentari
Aquesta composició s’anomena “Sense llops ni destrals” la paraula "llop" simbolitza la violència. Els llops podrien ser els homes que consideren inferiors a les dones i les destrals són les eines que utilitzen aquests "llops" per sotmetre a les dones.
Aquest poema està dedicat l’Assumpta que és una amiga de Maria Mercè Marçal.El títol del poema "Cel Negre" es pot relacionar amb la nit i amb el sofriment.Al primer paràgraf l'autora li suggereix a una altra persona repartir-se la poma, la poma és la fruita prohibida, també la poma representa el símbol del pecat per la historia d’Adam i Eva, al que és pot estar referint l’autora amb repartir-se la poma es a tindre una relació amorosa.
L'autora, en la segona estrofa diu: “al caire d'aquest cel manen destrals” el que ens vol donar a entendre l’autora amb aquestes paraules és que els homes són els que dominen el món. L'autora i l'altra persona han passat per un torrent fosc d'amagat i poc a poc, és a dir, han anant fent el camí poc a poc i a les fosques sense que ningú es dones compte.
A la tercera estrofa Maria Mercè Marçal es qüestiona si serà capaç de refer el camí de tornada. Ella ens expressa que ha de ser capaç de refer el camí de tornada perquè si no ho fa no podrà tindre llibertat.
El poema acaba amb esperança. La relació secreta que mantenen les dues dones és ara impossible, però l’autora té confiança de que en un futur segurament si que serà possible.
IV
CEL NEGRE
Per a l'Assumpta
L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.
Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.
I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut
que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.
TRÍPTIC PER A UNA QUIMERA
Per a Ina, d'un any estant
2
Ralet, ralet... Paraules petitones.
Zapz? La Maiameixè t’eztima finz al cel!
Besar-te els ulls és fer volar un estel
en un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones?
Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella
hi he arribat amb l’amor humit de serení.
Penyora aquest joc, duré, demà al matí,
braçalets de petons a cada manuquella.
Cerquem tresors menuts, amagats endebades.
I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!
Per obrir la magrana tancada sense panys
ens hem calçat als dits els peücs de les fades.
I hem alçat, a l’esqueix de l’hora violeta,
una festa d’olors amb la trena desfeta.
Comentari
Aquesta composició s’anomena “Sense llops ni destrals” la paraula "llop" simbolitza la violència. Els llops podrien ser els homes que consideren inferiors a les dones i les destrals són les eines que utilitzen aquests "llops" per sotmetre a les dones.
Aquest poema està dedicat l’Assumpta que és una amiga de Maria Mercè Marçal.El títol del poema "Cel Negre" es pot relacionar amb la nit i amb el sofriment.Al primer paràgraf l'autora li suggereix a una altra persona repartir-se la poma, la poma és la fruita prohibida, també la poma representa el símbol del pecat per la historia d’Adam i Eva, al que és pot estar referint l’autora amb repartir-se la poma es a tindre una relació amorosa.
L'autora, en la segona estrofa diu: “al caire d'aquest cel manen destrals” el que ens vol donar a entendre l’autora amb aquestes paraules és que els homes són els que dominen el món. L'autora i l'altra persona han passat per un torrent fosc d'amagat i poc a poc, és a dir, han anant fent el camí poc a poc i a les fosques sense que ningú es dones compte.
A la tercera estrofa Maria Mercè Marçal es qüestiona si serà capaç de refer el camí de tornada. Ella ens expressa que ha de ser capaç de refer el camí de tornada perquè si no ho fa no podrà tindre llibertat.
El poema acaba amb esperança. La relació secreta que mantenen les dues dones és ara impossible, però l’autora té confiança de que en un futur segurament si que serà possible.
8 de març
Vuit de març
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
Comentari
Maria Mercè Marçal li posa a aquest poema 8 de març perquè és el dia internacional de la dona, amb aquest títol el que vol fer és dedica el poema a les dones, a més aquesta composició acaba amb la paraula alliberament.
La poesia està dividida en tres estrofes, encapçalades per una divisa, les tres estrofes tenen 6 síl·labes cada una, am rima lliure i en alguns d'ells hi ha encavalcaments, si ho llegim tot seguit té un ritme de cançó popular reforçat amb la repetició d'alguns versos. El que més abunda en aquesta composició són les comparacions.
En aquest poema un altra vegada fa referència a la lluna, la lluna és un símbol feminista. En la primera estrofa ens diu que totes les dones alçarem les mans cap a la lluna i farem el signe de la dona, obrir una finestra en un món tancat per a les dones. En la segona estrofa parla de les bruixes, ens diu que ella es sent hereva de les bruixes, i ens explica que totes les pors que tenim les dones les tenim que fer desaparèixer, i que les dones tenen que deixar tot allò que fa referència amb les tasques domestiques i també les tasques de cura dels infants. També ens explica que no canviaran la seva llibertat per rés del món, encara que li donin diners, poder... les dones el que més volem és llibertat. L'única cosa que servirà a les dones per seguir vivint és la seva pròpia vida, les dones tenen que deixar de viure per casar-se i formar una família i passar a pensar més en elles. A la tercera estrofa és fa una petició pel futur, que és un historia nova on a dona serà una dona lliure, una dona orgullosa per ser dona que té orgull propi i que reivindica el seu gènere i la seva llibertat.
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
Comentari
Maria Mercè Marçal li posa a aquest poema 8 de març perquè és el dia internacional de la dona, amb aquest títol el que vol fer és dedica el poema a les dones, a més aquesta composició acaba amb la paraula alliberament.
La poesia està dividida en tres estrofes, encapçalades per una divisa, les tres estrofes tenen 6 síl·labes cada una, am rima lliure i en alguns d'ells hi ha encavalcaments, si ho llegim tot seguit té un ritme de cançó popular reforçat amb la repetició d'alguns versos. El que més abunda en aquesta composició són les comparacions.
En aquest poema un altra vegada fa referència a la lluna, la lluna és un símbol feminista. En la primera estrofa ens diu que totes les dones alçarem les mans cap a la lluna i farem el signe de la dona, obrir una finestra en un món tancat per a les dones. En la segona estrofa parla de les bruixes, ens diu que ella es sent hereva de les bruixes, i ens explica que totes les pors que tenim les dones les tenim que fer desaparèixer, i que les dones tenen que deixar tot allò que fa referència amb les tasques domestiques i també les tasques de cura dels infants. També ens explica que no canviaran la seva llibertat per rés del món, encara que li donin diners, poder... les dones el que més volem és llibertat. L'única cosa que servirà a les dones per seguir vivint és la seva pròpia vida, les dones tenen que deixar de viure per casar-se i formar una família i passar a pensar més en elles. A la tercera estrofa és fa una petició pel futur, que és un historia nova on a dona serà una dona lliure, una dona orgullosa per ser dona que té orgull propi i que reivindica el seu gènere i la seva llibertat.
viernes, 1 de junio de 2007
Bruixa de dol
Bruixa de dol
I
ZODÍAC
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
III
Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.
La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.
Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.
I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.
IV
INTERLUDI ROMÀNTIC
Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls, com la dama d'abans.
Però sense saber-ho i sense mans
et faig senyals amb el gest oportú.
Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,
i de sobte s'estimben, de tant vent
que fan, pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament
i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten en processó.
VII
El mag m'espera a frec de l'envelat
i jo arribo amb la bruixa del casal
on visc amb mi, i amb l'ombra del meu mal.
A voltes sense mi, i amb l'ull fadat.
La solitud l'he duta de bracet
i la passejo per aquests paratges.
Metgia em duu la nit, com un secret:
farina d'alba en amargants beuratges.
¿Quin vell molí moldrà l'hora del dia
en què he trobat suport per al meu braç?
La pastaré amb llevat de melangia.
Però sabré encetar, deserta, un pas
de ball amb mi, i el mag per companyia,
com una barca sola a la badia.
XI
En bosc amarg cavalca un vent salvatge.
¿Quin rou talla les ungles del cavall
i retorna les herbes de l’estrall?
No hi ha destrals que esbranquin el paisatge.
Sense penons i franques de guiatge
les hores donen esperons al gall
i destrien la lluna del mirall
quan ve la nit i se’ns endú d’ostatge.
Barques d’amor incendien la platja
i obren camí, sense ombra d’escandall.
Lluny de tot seny, i a frec de l’estimball,
clavo la xarxa en la carn de l’onatge
per prendre els ulls al mar, en el redall,
i heure-li el cor en el mateix viatge.
XII
Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana
que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.
El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.
Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.
XIII
Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.
Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari
el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.
Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.
Avui les fades i les bruixes s'estimen
Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.
És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.
Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.
Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.
Comentari
Zodíac
Primer sonet de l'a composició que dona nom a l'obra. En aquest poema utilitzat el jo poètic. Ens diu que guarda els seus records en una maleta, vols que els seus records se’ls endugui el mar. Quan parla de les aigües de desfeta va referència al seu matrimoni, tots els records que té del seu matrimoni els vol oblidar. L'escriptora confia en la roda de la fortuna, ella vol tornar a començar de nou. Ella creu que ara que començarà de nou cal encerta per no tornar a equivocar-se. Des de la segona estrofa parla en plural o fa perquè es una reflexió del que tenim que fer tothom després d'un engany amorós, que tenim que tornar-lo a intentar. En aquest poema fa referència als signes zodiacals de ella i del seu marit. Ella ens explicar també el que em det fer per començar una relació després d'una relació que a terminat malament.
Al primer quartet hi ha moltes imatges relacionades amb el mar però a partir d’aquí hi ha mots relacionats amb el joc com per exemple: sort, destí, ruleta, daus... Hi ha molts mots relacionats amb el joc perquè l'autora relaciona les relaciones amoroses amb l'atzar i el destí. La sageta és la sageta de cupido o Eros, y el que ens vol a donar a entendre l'autora es que a vegades la sageta de l'amor encerta i altres vegades no.
Aquest poema és un sonet, dos estrofes de quatre versos y dos estrofes de dos, d'art major 10 síl•labes. El primer vers està cesurat a la quarta síl•laba, el terce vers també està cesurat i també està cesurat a la quarta síl•laba. La rima és creuada en els dos quartets i encadenada en els dos tercets i a demés s’observen rimes masculines i rimes femenines. L'estructura s'adequa a l'estructura habitual del sonet.
-III-
En l'obra de Maria Mercè Marçal és molt habitual la figura del mirall i la lluna. Aquest poema parla de la solitud. En aquest poema surt el mirall però età trencat perquè no vol veure la realitat. L'autora està trista, i es marca els seus propis límits.
Bruixa de dol XIII
La composició "bruixa de do"l està formada per XIII. i aquest concretament és el numero XIII, no es casualitat que sigui en número XIII, perquè tothom relacionem el numero 13 amb la mala sort. Aquest poema està relacionat amb la solitud, el jo poètic de Maria Mercè Marçal és la Bruixa de dol. En aquest poema ella diu que viu de nit fa la seva vida per la nit.
Aquí parla de dues plantes que estan oblidades i san fet malbé, això a passat que ha canviat la lluna, la lluna representa el amor però aquesta lluna cada vegada mes es va substituint per un mirall, el mirall ens reflecteix la nostra imatge i per altra es un vidre impenetrable. Secretament escriu com diu amb l'aranya ho fa d'amagat perquè ningú se'n assabenti, la aranya es una personificació de ella mateixa.
En el primer tercet hi trobem un encavalcament, en el primer vers hi ha una interpel•lació a una altra persona. En el tercet trobem una metàfora l'arbre malferit, l'arbre representa que és ella mateixa. La lluna en el poema es substituïda per un mirall i ara el mirall es substituït per l'estany. Ella diu que guarda el mirall és a dir que ja no es veu a ella mateixa, i que ja no el seu rostre travessat d'agulles on les agulles representen el dolor i les dificultats de la vida, el final d'aquest poema és molt tràgic.
En conclusió teníem una bruixa que era ella mateixa que viu solitària en un cau, que viu en les fosques en secret. És una bruixa que va d’amagat, que va per llocs boscos igual com si fossi una aranya. El seu amor últim amor està desfet, és un amor trist que se li va de les mans.
Aquest poema a simple vista ja veiem que és un sonet, està format per versos d'art major, aquest poema és un poema escrit en un registre culte. En el primer quartet els tres primers versos són decasíl•labs cesurats a la quarta síl•laba però l'últim vers té onze síl•labes. El segon quartet tots els versos són decasíl•labs tots el versos estan cesurats a la quarta síl•laba menys l'últim vers que no té cesura. Aquest poema té la rima creuada en els quartets i pel que fa als tercets rima el primer vers del primer tercet amb el primer vers del segon tercet y els dos vers del primer tercet entre ells, i els dos vers del segon tercet entre ells també.
I
ZODÍAC
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
III
Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.
La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.
Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.
I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.
IV
INTERLUDI ROMÀNTIC
Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls, com la dama d'abans.
Però sense saber-ho i sense mans
et faig senyals amb el gest oportú.
Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,
i de sobte s'estimben, de tant vent
que fan, pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament
i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten en processó.
VII
El mag m'espera a frec de l'envelat
i jo arribo amb la bruixa del casal
on visc amb mi, i amb l'ombra del meu mal.
A voltes sense mi, i amb l'ull fadat.
La solitud l'he duta de bracet
i la passejo per aquests paratges.
Metgia em duu la nit, com un secret:
farina d'alba en amargants beuratges.
¿Quin vell molí moldrà l'hora del dia
en què he trobat suport per al meu braç?
La pastaré amb llevat de melangia.
Però sabré encetar, deserta, un pas
de ball amb mi, i el mag per companyia,
com una barca sola a la badia.
XI
En bosc amarg cavalca un vent salvatge.
¿Quin rou talla les ungles del cavall
i retorna les herbes de l’estrall?
No hi ha destrals que esbranquin el paisatge.
Sense penons i franques de guiatge
les hores donen esperons al gall
i destrien la lluna del mirall
quan ve la nit i se’ns endú d’ostatge.
Barques d’amor incendien la platja
i obren camí, sense ombra d’escandall.
Lluny de tot seny, i a frec de l’estimball,
clavo la xarxa en la carn de l’onatge
per prendre els ulls al mar, en el redall,
i heure-li el cor en el mateix viatge.
XII
Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana
que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.
El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.
Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.
XIII
Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.
Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari
el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.
Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.
Avui les fades i les bruixes s'estimen
Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.
És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.
Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.
Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.
Comentari
Zodíac
Primer sonet de l'a composició que dona nom a l'obra. En aquest poema utilitzat el jo poètic. Ens diu que guarda els seus records en una maleta, vols que els seus records se’ls endugui el mar. Quan parla de les aigües de desfeta va referència al seu matrimoni, tots els records que té del seu matrimoni els vol oblidar. L'escriptora confia en la roda de la fortuna, ella vol tornar a començar de nou. Ella creu que ara que començarà de nou cal encerta per no tornar a equivocar-se. Des de la segona estrofa parla en plural o fa perquè es una reflexió del que tenim que fer tothom després d'un engany amorós, que tenim que tornar-lo a intentar. En aquest poema fa referència als signes zodiacals de ella i del seu marit. Ella ens explicar també el que em det fer per començar una relació després d'una relació que a terminat malament.
Al primer quartet hi ha moltes imatges relacionades amb el mar però a partir d’aquí hi ha mots relacionats amb el joc com per exemple: sort, destí, ruleta, daus... Hi ha molts mots relacionats amb el joc perquè l'autora relaciona les relaciones amoroses amb l'atzar i el destí. La sageta és la sageta de cupido o Eros, y el que ens vol a donar a entendre l'autora es que a vegades la sageta de l'amor encerta i altres vegades no.
Aquest poema és un sonet, dos estrofes de quatre versos y dos estrofes de dos, d'art major 10 síl•labes. El primer vers està cesurat a la quarta síl•laba, el terce vers també està cesurat i també està cesurat a la quarta síl•laba. La rima és creuada en els dos quartets i encadenada en els dos tercets i a demés s’observen rimes masculines i rimes femenines. L'estructura s'adequa a l'estructura habitual del sonet.
-III-
En l'obra de Maria Mercè Marçal és molt habitual la figura del mirall i la lluna. Aquest poema parla de la solitud. En aquest poema surt el mirall però età trencat perquè no vol veure la realitat. L'autora està trista, i es marca els seus propis límits.
Bruixa de dol XIII
La composició "bruixa de do"l està formada per XIII. i aquest concretament és el numero XIII, no es casualitat que sigui en número XIII, perquè tothom relacionem el numero 13 amb la mala sort. Aquest poema està relacionat amb la solitud, el jo poètic de Maria Mercè Marçal és la Bruixa de dol. En aquest poema ella diu que viu de nit fa la seva vida per la nit.
Aquí parla de dues plantes que estan oblidades i san fet malbé, això a passat que ha canviat la lluna, la lluna representa el amor però aquesta lluna cada vegada mes es va substituint per un mirall, el mirall ens reflecteix la nostra imatge i per altra es un vidre impenetrable. Secretament escriu com diu amb l'aranya ho fa d'amagat perquè ningú se'n assabenti, la aranya es una personificació de ella mateixa.
En el primer tercet hi trobem un encavalcament, en el primer vers hi ha una interpel•lació a una altra persona. En el tercet trobem una metàfora l'arbre malferit, l'arbre representa que és ella mateixa. La lluna en el poema es substituïda per un mirall i ara el mirall es substituït per l'estany. Ella diu que guarda el mirall és a dir que ja no es veu a ella mateixa, i que ja no el seu rostre travessat d'agulles on les agulles representen el dolor i les dificultats de la vida, el final d'aquest poema és molt tràgic.
En conclusió teníem una bruixa que era ella mateixa que viu solitària en un cau, que viu en les fosques en secret. És una bruixa que va d’amagat, que va per llocs boscos igual com si fossi una aranya. El seu amor últim amor està desfet, és un amor trist que se li va de les mans.
Aquest poema a simple vista ja veiem que és un sonet, està format per versos d'art major, aquest poema és un poema escrit en un registre culte. En el primer quartet els tres primers versos són decasíl•labs cesurats a la quarta síl•laba però l'últim vers té onze síl•labes. El segon quartet tots els versos són decasíl•labs tots el versos estan cesurats a la quarta síl•laba menys l'últim vers que no té cesura. Aquest poema té la rima creuada en els quartets i pel que fa als tercets rima el primer vers del primer tercet amb el primer vers del segon tercet y els dos vers del primer tercet entre ells, i els dos vers del segon tercet entre ells també.
Tombant
Tombant
Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta
Anònim
I
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.
II
Bon dia, tristesa.
Vesteix-te de setí!
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!
Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.
III
Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M'he emborratxat de solitud.
IV
La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.
No talleu els arbres del canal!
VI
De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.
IX
Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...
X
Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.
El vent de març juga a matar
i me la torna.
El meu cor l'entoma.
XII
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Comentari
Aquest poema està bassat en una dita popular.
La primera composició de "Tombant" tracta d'una escena molt casolana, es tracta d'un moment molt concret de l'any i sembla con si fos un diari personal on s'explica el que ens passa cada dia. Ens explica el que li passa en forma d' anècdota. El principi de la composició sembla una introducció per els dos versos finals. Feia dia que no sortia al balcó ni feia vida casolana perquè tenia altres interesso, els altres interesso els podem explicar de moltes forma perquè estava interessada en al política en el moviment feminista...
Aquest poema està format per dos estrofes una de nou versos i una segona de dos, no té rima ni un nombre determinats de síl•labes.
-II-
Encara que ella està trista, ella a d’anar al ball de carnestoltes que és un ball que és va disfressat, però ella parla del carnestoltes en un sentit figurat que en realitat és la vida, una vida que en moltes vegades s'ha de disfressar perquè a de dir coses que no pensar o fer coses que no vol.
Ella viu una vida molt dura i trista on plora molt. És un poema molt trist i pessimista perquè ens parla com es sent ella i el que té que fer que a d'amagar els seus sentiments i també a d'amagar que ella esta trista.
Tombant està format per vuit versos d'art menor, no hi ha rima ni cap tipus de regularitat mètrica.
-III-
En aquest vers comença amb una metàfora on el que vol dir que un peix sense bicicleta es com una dona sense home, en aquesta composició ens diu que està sola. És una poesia molt breu formada per cinc versos en aquest cas son octosíl•labs i només el quart és heptasíl•lab en aquest poema tampoc hi ha rima.
-IV-
Un rostoll es el marge dels prats que no es conrea re i que els pagesos les cremen.
La rella es un instrument del camp i serveix per tallar.
En aquest poema parla de la mort que ho crema tot, la mort que fa desaparèixer la vida i l’autora demana que la mort que no es tallin uns arbres.
Amb els arbres del canal vol dir que deixeu que la gent visqui com millor els hi semblin.
-VI-
En aquest poema ens diu que com a néixer dona el primer que van fer es marcar-la per ser dona, és a dir, que li van posar arracades, però el que ens diu es que no tothom que porta arracades hi es dona té que viure com a tal.
Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta
Anònim
I
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.
II
Bon dia, tristesa.
Vesteix-te de setí!
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!
Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.
III
Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M'he emborratxat de solitud.
IV
La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.
No talleu els arbres del canal!
VI
De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.
IX
Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...
X
Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.
El vent de març juga a matar
i me la torna.
El meu cor l'entoma.
XII
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Comentari
Aquest poema està bassat en una dita popular.
La primera composició de "Tombant" tracta d'una escena molt casolana, es tracta d'un moment molt concret de l'any i sembla con si fos un diari personal on s'explica el que ens passa cada dia. Ens explica el que li passa en forma d' anècdota. El principi de la composició sembla una introducció per els dos versos finals. Feia dia que no sortia al balcó ni feia vida casolana perquè tenia altres interesso, els altres interesso els podem explicar de moltes forma perquè estava interessada en al política en el moviment feminista...
Aquest poema està format per dos estrofes una de nou versos i una segona de dos, no té rima ni un nombre determinats de síl•labes.
-II-
Encara que ella està trista, ella a d’anar al ball de carnestoltes que és un ball que és va disfressat, però ella parla del carnestoltes en un sentit figurat que en realitat és la vida, una vida que en moltes vegades s'ha de disfressar perquè a de dir coses que no pensar o fer coses que no vol.
Ella viu una vida molt dura i trista on plora molt. És un poema molt trist i pessimista perquè ens parla com es sent ella i el que té que fer que a d'amagar els seus sentiments i també a d'amagar que ella esta trista.
Tombant està format per vuit versos d'art menor, no hi ha rima ni cap tipus de regularitat mètrica.
-III-
En aquest vers comença amb una metàfora on el que vol dir que un peix sense bicicleta es com una dona sense home, en aquesta composició ens diu que està sola. És una poesia molt breu formada per cinc versos en aquest cas son octosíl•labs i només el quart és heptasíl•lab en aquest poema tampoc hi ha rima.
-IV-
Un rostoll es el marge dels prats que no es conrea re i que els pagesos les cremen.
La rella es un instrument del camp i serveix per tallar.
En aquest poema parla de la mort que ho crema tot, la mort que fa desaparèixer la vida i l’autora demana que la mort que no es tallin uns arbres.
Amb els arbres del canal vol dir que deixeu que la gent visqui com millor els hi semblin.
-VI-
En aquest poema ens diu que com a néixer dona el primer que van fer es marcar-la per ser dona, és a dir, que li van posar arracades, però el que ens diu es que no tothom que porta arracades hi es dona té que viure com a tal.
Brida
BRIDA
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Comentari
En el primer que ens fixem d'aquest tema es en el títol, Brida, una brida es el que es posa als cavalls a la boca per obligar-los a frenar, en un sentit figurat brida en aquest poema significa els límits de les persones.
Ella està disposada a anar a la fira del boigs, en aquest poema parla de ella mateixa en masculí, una raó important es el numero de síl•labes de cada vers perquè si hagués posar aquesta paraula en femení aquests vers tindria set síl•labes en comptes de sis. Ella es veu anat per tots el llocs portadora de vida per totes les fires i va sense cap mena de limitacions. Ella es sent traïda per l'amor, perquè s'ha enamorat d'una persona que la fa patí, perquè ella es de l'altre riba i per això és un amor amarg. Ella fuig de les cadenes que l'estan empresonant, aquestes cadenes que l'empresonen són les regles socials, ella el que fa es fugir d'aquestes regles socials per poder estar amb la persona que ella estima. Ella diu que s'escapa de d’aquestes cadenes pel call dels bandolers, és a dir, que ella sempre torba una sortida.
Forma aquest poema esta format per tres estrofes de sis versos cada una alternades amb una tornada de dos versos que es va repetint, la majoria dels versos son de sis síl•labes encara que hi ha alguns que són de quatre síl•labes, rimen els versos parells i el senars queden lliures. Quan llegim aquesta composició en adonem que te el ritme d'una cançó.
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Comentari
En el primer que ens fixem d'aquest tema es en el títol, Brida, una brida es el que es posa als cavalls a la boca per obligar-los a frenar, en un sentit figurat brida en aquest poema significa els límits de les persones.
Ella està disposada a anar a la fira del boigs, en aquest poema parla de ella mateixa en masculí, una raó important es el numero de síl•labes de cada vers perquè si hagués posar aquesta paraula en femení aquests vers tindria set síl•labes en comptes de sis. Ella es veu anat per tots el llocs portadora de vida per totes les fires i va sense cap mena de limitacions. Ella es sent traïda per l'amor, perquè s'ha enamorat d'una persona que la fa patí, perquè ella es de l'altre riba i per això és un amor amarg. Ella fuig de les cadenes que l'estan empresonant, aquestes cadenes que l'empresonen són les regles socials, ella el que fa es fugir d'aquestes regles socials per poder estar amb la persona que ella estima. Ella diu que s'escapa de d’aquestes cadenes pel call dels bandolers, és a dir, que ella sempre torba una sortida.
Forma aquest poema esta format per tres estrofes de sis versos cada una alternades amb una tornada de dos versos que es va repetint, la majoria dels versos son de sis síl•labes encara que hi ha alguns que són de quatre síl•labes, rimen els versos parells i el senars queden lliures. Quan llegim aquesta composició en adonem que te el ritme d'una cançó.
miércoles, 30 de mayo de 2007
La Divisa
DIVISA
Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.
Comentari
En aquesta primera composició que obre l'obra de bruixa d dol està en forma d'imatge. Posa noms a les coses, es una manera de revindicar que les coses existeixen i ella també existeix. Aquesta disiva esta fromada formalment en quatre versos, son versos de diferent nom de sil·labes uns versos són dart major i d'altres dart menor són versos lliures. Concluim que es una declaració de principis on l'autora dona l'improtancia de donar nom a la seva obra.
Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.
Comentari
En aquesta primera composició que obre l'obra de bruixa d dol està en forma d'imatge. Posa noms a les coses, es una manera de revindicar que les coses existeixen i ella també existeix. Aquesta disiva esta fromada formalment en quatre versos, son versos de diferent nom de sil·labes uns versos són dart major i d'altres dart menor són versos lliures. Concluim que es una declaració de principis on l'autora dona l'improtancia de donar nom a la seva obra.
martes, 29 de mayo de 2007
Estructura
La primera part conté :
1. La divisa
2. Foc de pales I, II, III, IV i V
3. Tombant (dotze composicions)
4. Foguera Joana ( nou composicions)
5. Bruixa de dol ( tretze composicions)
La majoria d'aquests poemes estan escrits en versos d’art menor i rima assonant, els de Bruixa de dol són sonets amb versos decasíl•labs.
Temes
Segueixen una cronologia:
• Des de la seva infantesa.
• la seva primera relació amorosa.
• la desfeta de la relació .
• el compromís i la presa de consciència com a dona.
• Després el pas del jo individual i la solitud cap al nosaltres feminista i solidari.
La segona par conté:
1. Avui les fades i les bruixes s'estimen
2. Els núvols duien confeti a les butxaques(vuit composicions)
3. Sense llops ni destrals (6 composicions)
4. Vuit de març.
La major part d'aquests poemes estan dedicats.
1. La divisa
2. Foc de pales I, II, III, IV i V
3. Tombant (dotze composicions)
4. Foguera Joana ( nou composicions)
5. Bruixa de dol ( tretze composicions)
La majoria d'aquests poemes estan escrits en versos d’art menor i rima assonant, els de Bruixa de dol són sonets amb versos decasíl•labs.
Temes
Segueixen una cronologia:
• Des de la seva infantesa.
• la seva primera relació amorosa.
• la desfeta de la relació .
• el compromís i la presa de consciència com a dona.
• Després el pas del jo individual i la solitud cap al nosaltres feminista i solidari.
La segona par conté:
1. Avui les fades i les bruixes s'estimen
2. Els núvols duien confeti a les butxaques(vuit composicions)
3. Sense llops ni destrals (6 composicions)
4. Vuit de març.
La major part d'aquests poemes estan dedicats.
lunes, 21 de mayo de 2007
Foc de pales II
Foc de palesII
La nit em clava
el seu ullali
el coll em sagna.
Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta
facamí
fins a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té barana.
Comentari
En aquesta composició canvia els ganivets pels ullals. Ella en aquest poema es representa com l’escorpí, perquè és el seu signo zodiacal i ella creia molt en això, s'amaga sota les pedres perquè hi ha alguna cosa que ol amagar, un sentiment reprimit perquè si ella ho ensenya els ullals li faran mal perquè l'estan amenaçant. Alguna cosa igual que l'aigua es va obrint camí cap a la cambra, però es va enfilant cap una cambra que les escales no tenen barana amb això vol expressar que es un desig amb molt perills. Aquesta composició recorda una mica a les composicions oníriques dels avantguardistes.
Aquesta composició té 4 estrofes de 4 versos que són de quatre sil·labes, amb una rima assonant, quan rimen perquè no tots els versos rimen ho fan de manera assonant.
Foc d pales I
Poesia 1
Aquesta primera composició té moltes influencies de l'obra "Romancero Jitano" de Federico García Lorca, i sobretot de la composició anomenada "Rellerta".
Hi ha 5 quartetes i una tronada de dos versos que es va repetint al llarg de la poesia, els dos primers versos de cada quarteta repeteixen el dos últims versos de la quarteta anterior. Té dos quartetes de rima assonant, el numero de síl•labes de cada versos de les quartetes és de 5 síl•labes.
Hi ha paral•lelisme entre els dos primers versos. Els ganivets suggereixen mal, dolor, venjança. En la segona estrofa l'autora posa enfasi en la qüestió de la solitud de que ella és un persona que està sola, l'autora ens indica que es de nit perquè diu que els ganivets són negres. Hi havia una barca però no hi havia ningú que la remes ni tampoc hi havia rés, però hi havia uns rems però no tocaven l'aigua sinó que les bellugava el vent. La lluna que es un símbol romàntic està dins de la barca i està amenaçada per els ganivets.
L'autora intenta dir que és troba sola, esperant l'arriba de l'alba d'un nou dia, és una nit plena d'amenaces sense un horitzó optimista a la vista i on perquè ella trobes l'amor no seria un amor feliç perquè hi ha molts condicionants que l'estan escanyant.
Aquesta primera composició té moltes influencies de l'obra "Romancero Jitano" de Federico García Lorca, i sobretot de la composició anomenada "Rellerta".
Hi ha 5 quartetes i una tronada de dos versos que es va repetint al llarg de la poesia, els dos primers versos de cada quarteta repeteixen el dos últims versos de la quarteta anterior. Té dos quartetes de rima assonant, el numero de síl•labes de cada versos de les quartetes és de 5 síl•labes.
Hi ha paral•lelisme entre els dos primers versos. Els ganivets suggereixen mal, dolor, venjança. En la segona estrofa l'autora posa enfasi en la qüestió de la solitud de que ella és un persona que està sola, l'autora ens indica que es de nit perquè diu que els ganivets són negres. Hi havia una barca però no hi havia ningú que la remes ni tampoc hi havia rés, però hi havia uns rems però no tocaven l'aigua sinó que les bellugava el vent. La lluna que es un símbol romàntic està dins de la barca i està amenaçada per els ganivets.
L'autora intenta dir que és troba sola, esperant l'arriba de l'alba d'un nou dia, és una nit plena d'amenaces sense un horitzó optimista a la vista i on perquè ella trobes l'amor no seria un amor feliç perquè hi ha molts condicionants que l'estan escanyant.
Obra
Característiques generals de bruixa de dol:
• el que l'autora intentava era trobar una veu pròpia, que es basi en la tradició literària catalana de les fades i les bruixes.
• La felicitat fugaç, instantània, efímera de la relació amorosa en el nostre context social.
• L'antagonisme complex i ambivalent entre homes i dones.
• Intenta expressar l'experiència quotidiana de les dones de forma individual i col•lectiva, posant enfasi a la seva solitud, també expressa la solidaritat entre les dones.
Forma:
• En aquesta obra utilitza el sonet, les cançons i formes diverses.
• L'obra és pot estructurar en dos parts, la primera és més llarga i la segona és més curta més reduïda, i tant a la primera com a la segona part primer hi ha els poemes amb una forma i una mètrica més popular i després els sonets.
Títol
En el títol fa un homenatge a Josep Vicenç Foix i a la seva obra "Sol i de dol" i a una cançó tradicional i popular "Plou i fa sol".
"Sol i de dol"
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On sóc? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
"Plou i fa sol"
Plou i fa sol
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol;
les bruixes porten dol.
Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol,
les bruixes fan un ou.
• el que l'autora intentava era trobar una veu pròpia, que es basi en la tradició literària catalana de les fades i les bruixes.
• La felicitat fugaç, instantània, efímera de la relació amorosa en el nostre context social.
• L'antagonisme complex i ambivalent entre homes i dones.
• Intenta expressar l'experiència quotidiana de les dones de forma individual i col•lectiva, posant enfasi a la seva solitud, també expressa la solidaritat entre les dones.
Forma:
• En aquesta obra utilitza el sonet, les cançons i formes diverses.
• L'obra és pot estructurar en dos parts, la primera és més llarga i la segona és més curta més reduïda, i tant a la primera com a la segona part primer hi ha els poemes amb una forma i una mètrica més popular i després els sonets.
Títol
En el títol fa un homenatge a Josep Vicenç Foix i a la seva obra "Sol i de dol" i a una cançó tradicional i popular "Plou i fa sol".
"Sol i de dol"
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On sóc? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
"Plou i fa sol"
Plou i fa sol
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol;
les bruixes porten dol.
Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol,
les bruixes fan un ou.
Biografia
Biografia de Maria Mercè Marçal
• Maria-Mercè Marçal va néixer a Barcelona 1952 i va morir al 1998. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància.
• Poeta, traductora i narradora. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts.
• Es dóna a conèixer l'any 1977 va rebre el Premi Carles Riba. Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988.
• L'escriptora publica també la novel•la La passió segons Renée Vivien recull el Premi Carlemany, que obté diverses distincions de la crítica.
• A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai.
• Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.
• Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)